Per començar hem de dir que la font, a partir de la qual exposarem la nostra opinió, és “La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite”, dins Bernard Cottret et Lauric Henneton (dir.), Du bon usage des commémorations, on se’ns comenta que en les societats contemporànies, i en particular a França, ha hagut un creixement excessiu de commemoracions, entre les quals podem destacar la del 8 de maig, commemoració de la victòria aliada, la del 8 de juny, homenatge als soldats francesos que van morir a Indoxina, o la del 5 de desembre, commemoració als soldats francesos que van morir a Algèria, Tunísia i Marroc.

Tots aquests exemples, tant dispars des del punt de vista temporal i espacial, tenen una cosa en comú: Són fets històrics que formen part d’una memòria col·lectiva. La memòria es diferència de la història en què d’una banda la memòria és sinònim d’un coneixement segur i simple, mentre que la història és més aviat sinònim de coneixement complex, ric, segur i conscient de la seva provisionalitat, i de l’altra banda que la història és el control racional de la memòria. Ara bé, malgrat les diferències, memòria i història se semblen, ja que les dues es refereixen en un passat real, concret (la mémoire peut être une réaction contre l’oubli, le risque d’oubli, la peur de l’oubli), però, alhora com les dues són les dues cares de la mateixa moneda moltes vegades s’obliden d’allò no rellevant, i en aquí és quan apareix la commemoració. La commemoració, com diuen els autors, és una manifestació clara de la memòria, perquè la commemoració el que fa realment és materialitzar a través d’una representació algun esdeveniment que s’hagi registrat, guardat, però, mai el que s’hagi oblidat, el qual la memòria, com a tal, haurà oblidat allò no rellevant. Per això, hi ha aquesta forta connexió entre memòria i commemoració, i més quan l’Estat, a través de la política, el que fa és reforçar encara més la pròpia selecció de la memòria quan decideix rememorar alguns fets històrics, i no uns altres, a partir de la construcció d’una estàtua o d’una plaça. Per fer-ho més explícit i entenedor només cal mirar la pròpia França la qual a través de places i monuments rememora la primera i la segona guerra mundial, però, gens ni mica els fets de Vichy, el règim pronazi.

Les commemoracions, doncs, com han nascut històricament amb motiu polític, amb la voluntat de recordar algun fet històric, tenen com a objectiu fonamental, segons els autors del capítol, de reforçar l’ identitat nacional, i la millor manera de fer-ho és d’una banda materialitzar-ho a través d’una estàtua o d’una plaça, i de l’altra seleccionar algun fet històric que hagi sigut “honorable” – ja que sempre algun hi haurà – i esborrar tant com es pugui aquell fet que hagi “embrutit” a la Nació. Només cal pensar amb el règim de Vichy a França. Per tant, una autèntica política de commemoracions seria aquella que rememora qualsevol fet històric, sigui “honorable” o “deshonorable”, i alhora que no se li imbueix cap càrrega nacional. Dos aspectes que són difícils de demanar, però, que hi ha certs països que ho han fet realment bé, com és el cas d’Alemanya la qual ha rememorat el Règim Nacionalsocialista d’una forma esplèndida, sense cap càrrega nacionalista, ni patriòtica. Tot i així, les commemoracions mai s’erigeixen amb una voluntat pura, sinó tot al contrari s’erigeixen per uns fins polítics, ja que “l’ésser” que decideix fer aquesta “pràctica cultural” no és l’ historiador, que el que buscaria seria l’objectivitat, sinó que és l’Estat el qual a través d’aquest “espai cultural” intenta imbuir-li una càrrega nacional. En definitiva, un Estat que té un poder econòmic que li permetrà nacionalitzar la seva població a través de diversos mecanismes, un dels quals seran les commemoracions, símbol de cohesió identitària, de materialització de una memòria col·lectiva, a la qual formen part aquella població, o com diuen els autors del capítol: “Les commémorations, si elles contribuent bien « à définir les identités et les légitimités politiques”

De la historia social a la historia de lo social Els autors,Cabrera i Santana, plantegen que la categoria de societat no és una categoria natural, sorgida en un temps i en un lloc concret, sinó una categoria que va aparèixer com a resultat d’una discontinuïtat en la forma de concebre les relacions humanes. D’aquesta discontinuïtat sorgeixen altres aspectes, com ara poble, individu, classe, economia, etc. Ara bé, aquestes nocions, aquests mots no són entitats objectivament existents, sinó “productes” de l’era moderna, tal com afirma Patrick Joyce. Aquesta observació dels autors de l’article i aquesta cita de Patrick Joyce ens recorda al pròleg d’en Cabrera, anomenat Más Allá de la Historia Social, en el qual trobem un petit text que ens clarifica el que s’ha dit anteriorment i que diu així: “ [...] Arguyen los partidarios del denominado giro lingüístico, las propias categorías de realidad social objetiva y de individuo racional no son meras designaciones de entidades reales, sino formas de concebir y construir significativamente a los seres humanos y a sus relaciones de interdependencia”. O sigui, que la realitat és la que és, amorfa i grisa, en la qual actua el llenguatge establint els conceptes que avui coneixem, perquè a darrere hi ha el Poder, o l’ Instrument del Poder, que ha permès la pervivència del dit concepte al llarg de la història. Aquesta visió és el pilar del Postmodernisme: El gir lingüístic i el relativisme pur i dur. A continuació Cabrera ens diu que per a la Keith Baker, historiadora que defensa el llenguatge com a factor articulador dels significats, de les identitats i de les pràctiques, la societat va aparèixer per unes raons molts concretes. Tal com diu ella literalment: “La noción de sociedad no emergió porque se hubiera producido un avance en el discernimiento de las leyes que gobiernan la sociabilidad humana, sino más bien porque esta última pasó a ser conceptualizada de una manera diferente. (…) “La sociedad es una invención, no un descubrimiento”. Ara bé, això no vol dir que la interdependència entre els éssers humans sigui nul·la, sinó tot al contrari que existeixen diverses construccions d’interdependència. Per tant, en aquí Baker ens diu que tot, tant les identitats com las societats, no existeixen de forma natural – aspecte que ja hem dit anteriorment – sinó que es constitueixen a partir de la seva invocació. En referència al concepte de societat Cabrera en parla dient que aquest mot no va néixer d’una operació de descobriment d’un fenomen objectiu, sinó que fou el resultat de la reconceptualització de la interacció humana afavorida per l’ascens de la modernitat occidental. Com podem veure tots ells, tant en Cabrera com en Baker i Joyce, són posmodernistes, la qual cosa proposen com a objectiu primordial el retorn del subjecte i el paper clau del llenguatge per configurar els processos històrics. Les propostes dels historiadors culturals que seran opinions i crítiques en contra de la història social.

comentari de Cèsar

L’obra escollida és la de Juli Cèsar, la biografia definitiva, d’Adrian Goldsworthy, el qual ens parla de forma completa de la vida del famós dictador romà. Com a biografia definitiva Goldsworthy ens exposa tots els elements de la seva vessant pública com de la privada, sense obviar cap detall, ja que per ell tots els detalls, fins i tot els anecdòtics, ens ajuden a entendre la vida del famós dictador romà el qual fou un dels grans homes de Roma. Juli Cèsar va néixer en el 100 aC a Roma i morí en la mateixa ciutat en el 44 aC. La seva carrera política es produí en plena crisi de la república, tal com ja posaren de manifest la revolta de Catilina i la progressiva acumulació de poders sobre Pompeu. Casat amb Cornèlia Cinna a setze anys (84 aC), en rebutjar l'ordre de Sul·la de divorciar-se'n fou perseguit i amb prou feines es pogué escapar de les ires del dictador. Va servir en l’exèrcit a l'Àsia (81 aC), i un cop complert al servei, tornà a Roma i tot seguit, tornà a marxar cap a Rodes, on va fer estudis (77-75 aC ). En aquí, participà en la lluita contra els pirates i, en tornar a Roma, aconseguí el càrrec de pontífex (73 aC).

Juli Cèsar començà a guanyar anomenada lluitant al costat de Pompeu, que ja era conegut, a favor dels drets dels tribuns del poble, a Roma (71 aC ). Fou nomenat posteriorment qüestor (70 aC ) i començà les seves maniobres de tempteig de poder alternant els contactes amb nobles i populars. A la mort de Cornèlia (68 aC), Cèsar tornà a casar-se, ara amb Pompeia, néta de Sul·la. En aquest temps es presentava com a partidari de Pompeu, al qual va ajudar per tal que el Senat li atorgués plens poders amb la finalitat de lluitar contra els pirates: Lex Gabina, 67 aC, i alhora contra Mitridates: Lex Manilia, 66 aC. Al mateix temps, Cèsar va fer costat a Lèpid alhora d’aplicar la Lex Plotia. Seguidament, Cèsar va ser anomenat edil en el 65 aC, any en què reconstruí els monuments de Mari i començà els seus contactes politicocomercials amb Cras. Després d’una forta lluita amb altres partidaris, com ara Catul, va ser escollit pontífex màxim en el 63 aC, any en què va ser acusat, sense cap prova concloent, de la famosa conjura de Catilina.

Un any més tard, o sigui, en el 62 aC, fou anomenat pretor, obtenint Hispània com a província, en la qual va tenir uns quans èxits militars, fet que li va comportar grans retribucions econòmiques, per la qual cosa demanà un triomf militar al Senat i alhora va pretendre ser inscrit com a candidat al consolat, però els senadors li refusaren tant el candidatura com el triomf, per pures enveges personals. No obstant això, Cèsar va pactar amb Pompeu i Cras (Primer Triumvirat) i va aconseguí ser cònsol en el 59 aC, per a profit dels interessos militars de Pompeu i de certes maniobres econòmiques de Cras, en relació amb uns contractes dels publicans de l'Àsia. Per un decret del senat i un altre del poble (Lex Vatinia) li foren concedides la Il·líria i les dues Gàl·lies per cinc anys, on va establir-se per tal d’ocupar-la amb l’ajuda de les seves deu legions. En el 58 aC, o sigui, en el primer any de conquesta, començà a escriure la
IniciRem("28836");
Guerra de les Gàl·lies, (De Bello Gallico) on surt representat com un salvador de Roma. Les conquestes i els seus escrits , van fer créixer la fama de Cèsar a Roma, on era vist com un triomfador i un protegit de Pompeu i de Cras (cònsols en el 55 aC), que li renovaren el mandat per cinc anys més.

Ara bé, aquest clímax de fama s’acabà quan va morir la filla de Cèsar, la qual estava casada amb en Pompeu, en el 54 aC i quan alhora va morir Cras en el 53 aC. Aspectes que van violentar la política del moment que van portar a Pompeu, el salvador de la Ciutat Eterna, a ser proclamat dictador per ordres del Senat. Aleshores el Senat, amb l’ajuda de Pompeu, ordenà a Cèsar que tornés a Roma, abans d'acabar el seu mandat. Cèsar no volgué tornar encara a fi de poder optar —només un any més tard— a un nou consolat. En ésser destituït, respongué travessant el Rubicó en el 50 aC, límit de les seves províncies, amb l'exèrcit, que no dissolgué. D’aquesta manera, s'inicià la
IniciRem("31527");

Guerra Civil
FinalRem();

narrada per Cèsar amb pretensions d'imparcialitat (De Bello Civili). Pompeu fugí i Cèsar entrà a Roma, on assegurà el seu poder i aviat perseguí els pompeians a Hispània i els vencé a Ilerda. Tornà després contra Pompeu, al qual va vèncer a Farsàlia, fugint el vençut cap a Egipte. D’aquesta manera, Cèsar va anar a Egipte a buscar-lo, però, va veure que l’havien assassinat. De retorn a Roma, el varen anomenar, durant la seva absència, dictador (49-48 aC), i tot d'una fou nomenat cònsol per cinc anys (47 aC). Seguidament, hagué de lluitar contra una facció republicana refugiada a l'Àfrica, i la vencé a Tapsos (46 aC). Immediatament després es rebel·laren a Hispània els seguidors de Pompeu, als quals Cèsar vencé a Munda (45 aC).

Amb aquests triomfs totals, Cèsar va ser anomenat dictador, ara a perpetuïtat, pel Senat, a principis de l’any 44 aC. D’aquesta manera, Cèsar tingué la llibertat d’emprendre una política dirigida a limitar el poder de l'oligarquia senatorial a través de la publicació de les actes del Senat i a eixamplar-lo fins a 900 membres, incorporant les noves elits de les noves províncies romanes. A part d’aquesta maniobra política, va emprendre altres mesures que li valgueren l’estima total de la plebs, i l’odi dels vells sanadors, com ara la fiscalització de la gestió dels governadors de les províncies i alhora la prohibició dels abusos governamentals, o obligar al Senat a votar lleis agràries que beneficiaven els veterans soldats de Pompeu —camperols— i altres mesures —colonització de Novum Comum— que van afavorir totalment a la plebs de Roma. Lògicament, aquestes mesures van comportar que la plebs de Roma i les noves elits romanes li tinguessin una estima absoluta, però, al mateix temps provocà que els senadors tradicionals de Roma li tinguessin un odi i una enveja terrible. Per aquesta raó, aquests el van assassinar en el 15 de març del 44 aC.

Dit això, hem de dir que l’ esmentada biografia de Juli Cèsar és una biografia definitiva i com a tal respon realment el que proposa Isabel Burdiel en el pròleg de Liberales, Agitadores y Conspiradores : “ [...] Biografías definitivas en las que todo lo que existe documentalmente es pertinente, nada es insignificante, todo está conectado, todo cuenta y todo debe ser contado. La distinción entre anécdota y dato pertinente es una distinción ajena, por definición, a este tipo de aproximación biográfica”. D’aquesta manera, Adrian Goldsworthy, l’autor d’aquesta obra, defugint de les metodologies del s. XIX, i de l’escriptura pròpia de la biografies clàssiques, empra una metodologia més científica i empírica alhora d’escriure la seva biografia, utilitzant tota la documentació que té al seu abast, tant les històriques com les anecdòtiques, ja que creu que tota documentació és important per biografiar qualsevol personatge històric. Així, quan Godlsworthy destaca a Cèsar com a general victoriós en la batalla de Farsalia ens exposa fragments de documents del moment, sobretot de la seva obra, La Guerra Civil, en què es veu de primera mà la visió de la batalla i alhora ens posa un fragment anecdòtic, procedent d’una font secundària, en la qual ens diu que va fer Cèsar després de la batalla de Farsalia. Així, el lector pot visualitzar a partir de dues fonts històriques, completament diferenciades en quan a contingut, l’opinió que es tenia del mateix personatge, o les diferents actuacions de l’ individu biografiat en cada situació.




Seguint les cites de Burdiel vegem que en la primera on es destaca la relació entre individu – societat es pot veure perfectament en el paràgraf següent on es diu:” Sus primeros actos como dictador, al regresar a Roma, estuvieron claramente inspirados en las reivindicaciones de los populares, pero llevados a cabo con cautela y con el propósito de no asustar a los propietarios. No fueron canceladas las deudas, pero fue establecida una medida, por así decirlo, equidistante: Las deudas debían ser pagadas, pero con referencia al valor de los bienes vigentes antes de la guerra: Y con este fin fueron nombrados árbitros que garantizasen y vigilasen la correcta ejecución de las operaciones”. Creiem que en aquest paràgraf es veu perfectament allò que citava Burdiel, ja que com podem veure Juli Cèsar, com a individu, que ocupa el càrrec de dictador, té molta llibertat d’actuació política, ja que estableix com a primera mesura la liquidació de les deutes. Per tant, Cèsar té una clara intervenció en la societat, regulant-la amb una sèrie de lleis, entre les quals destaca aquesta.

En la segona cita de Burdiel on es destaca la intencionalitat dels individus hem seleccionat el fragment en què es diu el següent: “ Una de las maniobras políticas más logradas fue la que le hizo conquistar por sorpresa, en el año 63, el cargo de pontificio máximo. Bajo su instancia, y dando así un nuevo golpe a las innovaciones constitucionales silanas, el pontificado máximo se había convertido en un cargo electivo. El peso de este cargo sacro era grandísimo en la política romana. El escéptico César luchó sin vacilación hasta conseguir aquel rol de garante máximo de la religión del Estado” . Aquest fragment ens mostra realment allò que citava Burdiel: La intencionalitat dels personatges alhora d’aconseguir un càrrec polític o religiós, que l’aconsegueixen mercès al diàleg que estableixen amb els poder, o amb les institucions. En el cas de Cèsar sabem que va aconseguir aquest respectable càrrec mercès a una lluita aferrissada contra els altres candidats i a la compra del seu electorat.

En la tercera cita de Burdiel on es fa referència en la biografia clàssica hem trobat un text que diu:” El padre de Cèsar falleció súbitamente, se desplomó una mañana mientras se estaba calzando los zapatos. Su hijo tenía casi dieciséis años, pero, es probable que, formalmente, ya se hubiera convertida en un hombre y se hubiera desprendido de la toga praetexta y por primera vez en su vida se hubiera afeitado. Ahora llevaría los cabellos cortos como correspondía a un auténtico ciudadano adulto, en vez de algo más largos, estilo que sólo era aceptable al niño romano. Ahora Cèsar era el cabeza de familia, el destino de su familia”. Tal com es pot veure en aquest fragment vegem que l’autor de la biografia, encara que definitiva, ha emprat un llenguatge literari, propi de les biografies clàssiques del s. XIX, per descriure la mort del pare del biografiat, i per assenyalar que Juli Cèsar es convertiria en el nou cap de família, dient que era el destí de la seva família, una frase que recorda molt a l’escriptura historiogràfica del s. XIX.

En la quarta cita de la Burdiel on s’explicita la relació entre la biografia del personatge i la seva trajectòria global - suposant allò del que era evident que tal personatge guanyaria una batalla - hem trobat un fragment molt significatiu que diu el següent: “ Era evidente que Cèsar ganaría la batalla de Bibracte ya que tenia en sus órdenes unos legionarios curtidos y experimentados que aguardaron de forma marcial la embestida caótica de los helvecios, que iban intimidando a sus enemigos con sus trompetas, con sus gritos de batalla y con su feroz apariencia. Cuando los feroces bárbaros estuvieron cerca – probablemente a unos diez metros – los legionarios lanzaron sus pila ( lanzas) y esas pesadas lanzas atravesaron los escudos, con lo cual algunos guerreros bárbaros fueron asesinados o heridos, otros fueron obligados a soltar sus escudos.” Per tant, com podem veure aquest fragment recull molt bé la idea de Burdiel, segons la qual era evident que tal personatge guanyaria una batalla o unes eleccions. En aquest cas, l’autor de la biografia de Cèsar, com historiador que ja sap el “resultat” final, ha usat aquest recurs per descriure la batalla de Bibracte.

En la cinquena cita de Burdiel on destaca la biografia com a representatiu de fets col·lectius només tenim un petita frase on no es fa referència a l’ individu, però, que es fa referència – valgui la redundància - al seu càrrec com a representatiu de fets col·lectiu: “ Fue la dilatación de la dictadura lo que llevó a la crisis. Era el único instrumento que le permitía la libertad de acción, incluso respecto a los suyos”. L’autor de la biografia diu de forma inconscient que la crisi de la República va ser degut a l’aparició de la dictadura de Cèsar, enllaçat causa – efecte aquests dos esdeveniments, quan sabem per altres fonts que la crisi de la República es remunta almenys a finals del .III aC i principis del s. II aC, per unes raons més aviat socials i econòmiques. Per tant, en aquí l’autor de la biografia ha seguit la cita de Burdiel, de biografia, representació de fets col·lectius.

Finalment, en la última cita de Burdiel on se’ns parla de les vides complexes, vegem que Juli Cèsar, com a procònsol ( una identitat política concreta) aconsegueix que el nombrin dictador ( una altra identitat política), demostrant un entrellaç d’identitats. Així: “Plutarco escribe, inexactamente, que César fue nombrado dictador por el Senado. En realidad, el Senado había sido convocado por César a principios de abril del 49 fuera de la ciudad de Roma ( porqué un proconsul no podía convocar el Senado y no podía participar en las sesiones en la ciudad sin deponer el imperium”. Ens mostra clarament com les vida d’un individu pot ser de complexa i com pot tenir en un moment donat diverses identitats,sense recórrer cap dicotomia de causa – efecte.

Història militar. Estatut, metodologia i una mica de tot plegat

Escric fatal. Ho sé. Malgrat això, deixeu-me que us exposi què és per mi la història militar. Alguns individus (no diré noms) han afirmat que la història militar no és cap especialitat, sinó una correlació de fets bèl·lics que no expliquen res ni que serveixen per a res. Naturalment, estic d’acord que història militar, en quan a nivells acadèmics, no és una especialitat perquè no té cap “estatut acadèmic”, ni té cap departament específic. Ara bé, que em diguin que no serveix per a res això m’indica la gran ignorància d’alguns individus. L’exèrcit i la guerra en el passat històric ha tingut una importància cabdal. Posem el cas de l’Edat Moderna: Correlació Estat Modern – Fiscalitat – Exèrcit, o si voleu, per fer-ho més fàcil, posem exemples que ens mostrin realment la importància de l’exèrcit tant en el passat com en el present, com ara la glorificació de les classes altes a través de la guerra, la lleva de sang, ciutadans – soldats ( milícies) versus soldats professionals íntimament relacionat amb l’esfera política i amb l’esfera econòmica, el fenomen del nen soldat en el passat i en el present, tributació en les etapes bèl·liques, revolució militar, segle XVI o segle XIX?, discussió sobre la importància de les armes de foc durant el segle XIX, jerarquització social en l’exèrcit, rei soldat, glorificació i mite del rei o d’algun dictador a través del èxits militars ( Lluís XVI o Hitler), Patriotisme – Guerra, repressió militar en una societat vençuda, fins a quin grau?, Guerra Asimètrica versus Guerra “Normativa”, exèrcit nacional versus exèrcit reial, adquisició personal de les armes o distribució estatal, i quin tipus armes i posició de la batalla li corresponia a un grup social ( pensant en l’edat mitjana o moderna), impacte de l’arribada dels veterans en el seu lloc d’origen, fidelitat cega de l’exèrcit al seu comandant o a l’Estat, o guerra cibernètica, el futur? i podria seguir amb més exemples, però el que vull mostrar és d’una banda la importància del món bèl·lic en el passat i en el pressent, i si m’apureu, en el futur, i de l’altra, la metodologia correcta per fer història militar. Ja està bé que es facin catàlegs de les armes del s. XVIII, dels uniformes de l’exèrcit confederat, i de la estratègia que va aplicar Alexandre el Gran a Gaugamela, però, crec que s’ha d’anar més enllà, tot relacionant exèrcit amb l’economia, amb la religió, amb la política, amb la societat, etc. Relacionar totes les esferes d’una societat. Ja sé que és difícil, però, crec que és la millor manera de fer qualsevol estudi d’història militar. Malgrat això, encara avui es fan estudis massa lineals. No és que estiguin mal fets, són interessants, però, pel meu gust estan incomplerts. Dit això, m’agradaria parlar de la gent que fa història militar. Bé, els qui fan història militar són els mateixos militars i alhora gent civil que s’interessa per a aquests temes. Gent civil que es forma de forma autodidàctica, la qual per obtenir una base formativa d’història militar ha d’anar-se en altres centres, com ara el IUGM. Aquest és el meu cas. Per acabar, m’agradaria dir-vos una cosa: Historiador militar no és igual a ser militarista, centralista, i d’ideologia militar. Pots ser historiador militar i independentista, una cosa és l’ofici i una altra cosa són els teus ideals, que poden ser d’esquerra o de dreta, i no militar. Pel que sé, no existeix cap ideologia militar, sinó una ideologia conservadora, en la qual s’inclouen els mateixos militars, perquè ho han de ser. Dic això perquè un soldat de St Climent de Sescebes em va dir això: “Joder, como cuela la ideologia militar con que seas catalan independista y historiador militar”. En fi, hi ha casos i casos. En fi, això és tot, camarades. Espero que llegiu el text i el comenteu. Ens vegem!!

En el primer text, el d’en Salrach, es diu una cosa positiva que és la
neutralitat de l’historiador, que no ha de condemnar ni ha de jutjar,
aspecte que ja defensaven l’escola dels Annals, els de la primera
generació. Ara bé, és una fase que costa arribar. És difícil arribar en
aquesta fase o en aquest grau de neutralitat, però, s’ha d’arribar,
malgrat les interpretacions que hi hagin. En definitiva, l’historiador ha
de ser neutral, objectiu, i sobretot no posar sentiments en el passat
històric. Tot el que es diu és clarament positiu, però, alhora és negatiu
perquè és molt difícil l’objectivitat absoluta.

En el segon text, el d’en Manzano, es diu que estem immersos en el canvi,
que som fills d’homes i de dones que han patit el canvi, i que nosaltres,
com a fills d’aquest passat, ens hem de deslligar dels nostres
avantpassats, malgrat que és impossible ja que nosaltres som fills
d’aquella gent, d’aquell passat històric, per la qual cosa el pes històric
és molt significatiu i ens marca a nosaltres alhora de fer interpretacions
històriques, malgrat la nostra voluntat de deslligar-nos-hi.

En el tercer text, el de Da Cal, es defensa que el fet històric, o fer
història es basa només en l’aportació documental i les interpretacions que
podem fer es justen en una aportació documental també justa, amb la qual
cosa el nostre coneixement històric té un límit que és precisament aquesta
documentació precària. Aquesta opinió, pròpia de l’escola metòdica, s’ha
superat actualment amb altres interpretacions que han sorgit al llarg del
s. XX com ara l’escola dels Annals que defensen un gir historiogràfic, més
aviat econòmic i social, etc.

MOLON LABE

Molon Labé ( Vine i Agafa-les)

Paraules que suposadament va dir Leònides als perses.