Per començar hem de dir que la font, a partir de la qual exposarem la nostra opinió, és “La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite”, dins Bernard Cottret et Lauric Henneton (dir.), Du bon usage des commémorations, on se’ns comenta que en les societats contemporànies, i en particular a França, ha hagut un creixement excessiu de commemoracions, entre les quals podem destacar la del 8 de maig, commemoració de la victòria aliada, la del 8 de juny, homenatge als soldats francesos que van morir a Indoxina, o la del 5 de desembre, commemoració als soldats francesos que van morir a Algèria, Tunísia i Marroc.
Tots aquests exemples, tant dispars des del punt de vista temporal i espacial, tenen una cosa en comú: Són fets històrics que formen part d’una memòria col·lectiva. La memòria es diferència de la història en què d’una banda la memòria és sinònim d’un coneixement segur i simple, mentre que la història és més aviat sinònim de coneixement complex, ric, segur i conscient de la seva provisionalitat, i de l’altra banda que la història és el control racional de la memòria. Ara bé, malgrat les diferències, memòria i història se semblen, ja que les dues es refereixen en un passat real, concret (la mémoire peut être une réaction contre l’oubli, le risque d’oubli, la peur de l’oubli), però, alhora com les dues són les dues cares de la mateixa moneda moltes vegades s’obliden d’allò no rellevant, i en aquí és quan apareix la commemoració. La commemoració, com diuen els autors, és una manifestació clara de la memòria, perquè la commemoració el que fa realment és materialitzar a través d’una representació algun esdeveniment que s’hagi registrat, guardat, però, mai el que s’hagi oblidat, el qual la memòria, com a tal, haurà oblidat allò no rellevant. Per això, hi ha aquesta forta connexió entre memòria i commemoració, i més quan l’Estat, a través de la política, el que fa és reforçar encara més la pròpia selecció de la memòria quan decideix rememorar alguns fets històrics, i no uns altres, a partir de la construcció d’una estàtua o d’una plaça. Per fer-ho més explícit i entenedor només cal mirar la pròpia França la qual a través de places i monuments rememora la primera i la segona guerra mundial, però, gens ni mica els fets de Vichy, el règim pronazi.
Les commemoracions, doncs, com han nascut històricament amb motiu polític, amb la voluntat de recordar algun fet històric, tenen com a objectiu fonamental, segons els autors del capítol, de reforçar l’ identitat nacional, i la millor manera de fer-ho és d’una banda materialitzar-ho a través d’una estàtua o d’una plaça, i de l’altra seleccionar algun fet històric que hagi sigut “honorable” – ja que sempre algun hi haurà – i esborrar tant com es pugui aquell fet que hagi “embrutit” a la Nació. Només cal pensar amb el règim de Vichy a França. Per tant, una autèntica política de commemoracions seria aquella que rememora qualsevol fet històric, sigui “honorable” o “deshonorable”, i alhora que no se li imbueix cap càrrega nacional. Dos aspectes que són difícils de demanar, però, que hi ha certs països que ho han fet realment bé, com és el cas d’Alemanya la qual ha rememorat el Règim Nacionalsocialista d’una forma esplèndida, sense cap càrrega nacionalista, ni patriòtica. Tot i així, les commemoracions mai s’erigeixen amb una voluntat pura, sinó tot al contrari s’erigeixen per uns fins polítics, ja que “l’ésser” que decideix fer aquesta “pràctica cultural” no és l’ historiador, que el que buscaria seria l’objectivitat, sinó que és l’Estat el qual a través d’aquest “espai cultural” intenta imbuir-li una càrrega nacional. En definitiva, un Estat que té un poder econòmic que li permetrà nacionalitzar la seva població a través de diversos mecanismes, un dels quals seran les commemoracions, símbol de cohesió identitària, de materialització de una memòria col·lectiva, a la qual formen part aquella població, o com diuen els autors del capítol: “Les commémorations, si elles contribuent bien « à définir les identités et les légitimités politiques”
Tots aquests exemples, tant dispars des del punt de vista temporal i espacial, tenen una cosa en comú: Són fets històrics que formen part d’una memòria col·lectiva. La memòria es diferència de la història en què d’una banda la memòria és sinònim d’un coneixement segur i simple, mentre que la història és més aviat sinònim de coneixement complex, ric, segur i conscient de la seva provisionalitat, i de l’altra banda que la història és el control racional de la memòria. Ara bé, malgrat les diferències, memòria i història se semblen, ja que les dues es refereixen en un passat real, concret (la mémoire peut être une réaction contre l’oubli, le risque d’oubli, la peur de l’oubli), però, alhora com les dues són les dues cares de la mateixa moneda moltes vegades s’obliden d’allò no rellevant, i en aquí és quan apareix la commemoració. La commemoració, com diuen els autors, és una manifestació clara de la memòria, perquè la commemoració el que fa realment és materialitzar a través d’una representació algun esdeveniment que s’hagi registrat, guardat, però, mai el que s’hagi oblidat, el qual la memòria, com a tal, haurà oblidat allò no rellevant. Per això, hi ha aquesta forta connexió entre memòria i commemoració, i més quan l’Estat, a través de la política, el que fa és reforçar encara més la pròpia selecció de la memòria quan decideix rememorar alguns fets històrics, i no uns altres, a partir de la construcció d’una estàtua o d’una plaça. Per fer-ho més explícit i entenedor només cal mirar la pròpia França la qual a través de places i monuments rememora la primera i la segona guerra mundial, però, gens ni mica els fets de Vichy, el règim pronazi.
Les commemoracions, doncs, com han nascut històricament amb motiu polític, amb la voluntat de recordar algun fet històric, tenen com a objectiu fonamental, segons els autors del capítol, de reforçar l’ identitat nacional, i la millor manera de fer-ho és d’una banda materialitzar-ho a través d’una estàtua o d’una plaça, i de l’altra seleccionar algun fet històric que hagi sigut “honorable” – ja que sempre algun hi haurà – i esborrar tant com es pugui aquell fet que hagi “embrutit” a la Nació. Només cal pensar amb el règim de Vichy a França. Per tant, una autèntica política de commemoracions seria aquella que rememora qualsevol fet històric, sigui “honorable” o “deshonorable”, i alhora que no se li imbueix cap càrrega nacional. Dos aspectes que són difícils de demanar, però, que hi ha certs països que ho han fet realment bé, com és el cas d’Alemanya la qual ha rememorat el Règim Nacionalsocialista d’una forma esplèndida, sense cap càrrega nacionalista, ni patriòtica. Tot i així, les commemoracions mai s’erigeixen amb una voluntat pura, sinó tot al contrari s’erigeixen per uns fins polítics, ja que “l’ésser” que decideix fer aquesta “pràctica cultural” no és l’ historiador, que el que buscaria seria l’objectivitat, sinó que és l’Estat el qual a través d’aquest “espai cultural” intenta imbuir-li una càrrega nacional. En definitiva, un Estat que té un poder econòmic que li permetrà nacionalitzar la seva població a través de diversos mecanismes, un dels quals seran les commemoracions, símbol de cohesió identitària, de materialització de una memòria col·lectiva, a la qual formen part aquella població, o com diuen els autors del capítol: “Les commémorations, si elles contribuent bien « à définir les identités et les légitimités politiques”
