domingo, 20 de febrero de 2011

Història militar. Estatut, metodologia i una mica de tot plegat
Escric fatal. Ho sé. Malgrat això, deixeu-me que us exposi què és per mi la història militar. Alguns individus (no diré noms) han afirmat que la història militar no és cap especialitat, sinó una correlació de fets bèl·lics que no expliquen res ni que serveixen per a res. Naturalment, estic d’acord que història militar, en quan a nivells acadèmics, no és una especialitat perquè no té cap “estatut acadèmic”, ni té cap departament específic. Ara bé, que em diguin que no serveix per a res això m’indica la gran ignorància d’alguns individus. L’exèrcit i la guerra en el passat històric ha tingut una importància cabdal. Posem el cas de l’Edat Moderna: Correlació Estat Modern – Fiscalitat – Exèrcit, o si voleu, per fer-ho més fàcil, posem exemples que ens mostrin realment la importància de l’exèrcit tant en el passat com en el present, com ara la glorificació de les classes altes a través de la guerra, la lleva de sang, ciutadans – soldats ( milícies) versus soldats professionals íntimament relacionat amb l’esfera política i amb l’esfera econòmica, el fenomen del nen soldat en el passat i en el present, tributació en les etapes bèl·liques, revolució militar, segle XVI o segle XIX?, discussió sobre la importància de les armes de foc durant el segle XIX, jerarquització social en l’exèrcit, rei soldat, glorificació i mite del rei o d’algun dictador a través del èxits militars ( Lluís XVI o Hitler), Patriotisme – Guerra, repressió militar en una societat vençuda, fins a quin grau?, Guerra Asimètrica versus Guerra “Normativa”, exèrcit nacional versus exèrcit reial, adquisició personal de les armes o distribució estatal, i quin tipus armes i posició de la batalla li corresponia a un grup social ( pensant en l’edat mitjana o moderna), impacte de l’arribada dels veterans en el seu lloc d’origen, fidelitat cega de l’exèrcit al seu comandant o a l’Estat, o guerra cibernètica, el futur? i podria seguir amb més exemples, però el que vull mostrar és d’una banda la importància del món bèl·lic en el passat i en el pressent, i si m’apureu, en el futur, i de l’altra, la metodologia correcta per fer història militar. Ja està bé que es facin catàlegs de les armes del s. XVIII, dels uniformes de l’exèrcit confederat, i de la estratègia que va aplicar Alexandre el Gran a Gaugamela, però, crec que s’ha d’anar més enllà, tot relacionant exèrcit amb l’economia, amb la religió, amb la política, amb la societat, etc. Relacionar totes les esferes d’una societat. Ja sé que és difícil, però, crec que és la millor manera de fer qualsevol estudi d’història militar. Malgrat això, encara avui es fan estudis massa lineals. No és que estiguin mal fets, són interessants, però, pel meu gust estan incomplerts. Dit això, m’agradaria parlar de la gent que fa història militar. Bé, els qui fan història militar són els mateixos militars i alhora gent civil que s’interessa per a aquests temes. Gent civil que es forma de forma autodidàctica, la qual per obtenir una base formativa d’història militar ha d’anar-se en altres centres, com ara el IUGM. Aquest és el meu cas. Per acabar, m’agradaria dir-vos una cosa: Historiador militar no és igual a ser militarista, centralista, i d’ideologia militar. Pots ser historiador militar i independentista, una cosa és l’ofici i una altra cosa són els teus ideals, que poden ser d’esquerra o de dreta, i no militar. Pel que sé, no existeix cap ideologia militar, sinó una ideologia conservadora, en la qual s’inclouen els mateixos militars, perquè ho han de ser. Dic això perquè un soldat de St Climent de Sescebes em va dir això: “Joder, como cuela la ideologia militar con que seas catalan independista y historiador militar”. En fi, hi ha casos i casos. En fi, això és tot, camarades. Espero que llegiu el text i el comenteu. Ens vegem!!

miércoles, 9 de febrero de 2011

En el primer text, el d’en Salrach, es diu una cosa positiva que és la
neutralitat de l’historiador, que no ha de condemnar ni ha de jutjar,
aspecte que ja defensaven l’escola dels Annals, els de la primera
generació. Ara bé, és una fase que costa arribar. És difícil arribar en
aquesta fase o en aquest grau de neutralitat, però, s’ha d’arribar,
malgrat les interpretacions que hi hagin. En definitiva, l’historiador ha
de ser neutral, objectiu, i sobretot no posar sentiments en el passat
històric. Tot el que es diu és clarament positiu, però, alhora és negatiu
perquè és molt difícil l’objectivitat absoluta.

En el segon text, el d’en Manzano, es diu que estem immersos en el canvi,
que som fills d’homes i de dones que han patit el canvi, i que nosaltres,
com a fills d’aquest passat, ens hem de deslligar dels nostres
avantpassats, malgrat que és impossible ja que nosaltres som fills
d’aquella gent, d’aquell passat històric, per la qual cosa el pes històric
és molt significatiu i ens marca a nosaltres alhora de fer interpretacions
històriques, malgrat la nostra voluntat de deslligar-nos-hi.

En el tercer text, el de Da Cal, es defensa que el fet històric, o fer
història es basa només en l’aportació documental i les interpretacions que
podem fer es justen en una aportació documental també justa, amb la qual
cosa el nostre coneixement històric té un límit que és precisament aquesta
documentació precària. Aquesta opinió, pròpia de l’escola metòdica, s’ha
superat actualment amb altres interpretacions que han sorgit al llarg del
s. XX com ara l’escola dels Annals que defensen un gir historiogràfic, més
aviat econòmic i social, etc.