domingo, 20 de febrero de 2011

Història militar. Estatut, metodologia i una mica de tot plegat
Escric fatal. Ho sé. Malgrat això, deixeu-me que us exposi què és per mi la història militar. Alguns individus (no diré noms) han afirmat que la història militar no és cap especialitat, sinó una correlació de fets bèl·lics que no expliquen res ni que serveixen per a res. Naturalment, estic d’acord que història militar, en quan a nivells acadèmics, no és una especialitat perquè no té cap “estatut acadèmic”, ni té cap departament específic. Ara bé, que em diguin que no serveix per a res això m’indica la gran ignorància d’alguns individus. L’exèrcit i la guerra en el passat històric ha tingut una importància cabdal. Posem el cas de l’Edat Moderna: Correlació Estat Modern – Fiscalitat – Exèrcit, o si voleu, per fer-ho més fàcil, posem exemples que ens mostrin realment la importància de l’exèrcit tant en el passat com en el present, com ara la glorificació de les classes altes a través de la guerra, la lleva de sang, ciutadans – soldats ( milícies) versus soldats professionals íntimament relacionat amb l’esfera política i amb l’esfera econòmica, el fenomen del nen soldat en el passat i en el present, tributació en les etapes bèl·liques, revolució militar, segle XVI o segle XIX?, discussió sobre la importància de les armes de foc durant el segle XIX, jerarquització social en l’exèrcit, rei soldat, glorificació i mite del rei o d’algun dictador a través del èxits militars ( Lluís XVI o Hitler), Patriotisme – Guerra, repressió militar en una societat vençuda, fins a quin grau?, Guerra Asimètrica versus Guerra “Normativa”, exèrcit nacional versus exèrcit reial, adquisició personal de les armes o distribució estatal, i quin tipus armes i posició de la batalla li corresponia a un grup social ( pensant en l’edat mitjana o moderna), impacte de l’arribada dels veterans en el seu lloc d’origen, fidelitat cega de l’exèrcit al seu comandant o a l’Estat, o guerra cibernètica, el futur? i podria seguir amb més exemples, però el que vull mostrar és d’una banda la importància del món bèl·lic en el passat i en el pressent, i si m’apureu, en el futur, i de l’altra, la metodologia correcta per fer història militar. Ja està bé que es facin catàlegs de les armes del s. XVIII, dels uniformes de l’exèrcit confederat, i de la estratègia que va aplicar Alexandre el Gran a Gaugamela, però, crec que s’ha d’anar més enllà, tot relacionant exèrcit amb l’economia, amb la religió, amb la política, amb la societat, etc. Relacionar totes les esferes d’una societat. Ja sé que és difícil, però, crec que és la millor manera de fer qualsevol estudi d’història militar. Malgrat això, encara avui es fan estudis massa lineals. No és que estiguin mal fets, són interessants, però, pel meu gust estan incomplerts. Dit això, m’agradaria parlar de la gent que fa història militar. Bé, els qui fan història militar són els mateixos militars i alhora gent civil que s’interessa per a aquests temes. Gent civil que es forma de forma autodidàctica, la qual per obtenir una base formativa d’història militar ha d’anar-se en altres centres, com ara el IUGM. Aquest és el meu cas. Per acabar, m’agradaria dir-vos una cosa: Historiador militar no és igual a ser militarista, centralista, i d’ideologia militar. Pots ser historiador militar i independentista, una cosa és l’ofici i una altra cosa són els teus ideals, que poden ser d’esquerra o de dreta, i no militar. Pel que sé, no existeix cap ideologia militar, sinó una ideologia conservadora, en la qual s’inclouen els mateixos militars, perquè ho han de ser. Dic això perquè un soldat de St Climent de Sescebes em va dir això: “Joder, como cuela la ideologia militar con que seas catalan independista y historiador militar”. En fi, hi ha casos i casos. En fi, això és tot, camarades. Espero que llegiu el text i el comenteu. Ens vegem!!

14 comentarios:

  1. No importa el que l'altra gent consideri Hector. Tu saps que el militarisme, els exèrcits si deixen la seva marca en les societats i que han afectat, en menor o major grau, la història. No desisteixis mai d'estudiar allò que t'agrada. ànims!

    ResponderEliminar
  2. Merci Moni pels ànims! Ets una autèntica camarada! Quan pugui ja aniré posant comentaris dels fets bèl·lics del passat i del present! Per cert dues coses: 1.- Sóc fan del teu blog des de la distància, ja que no sé com es fa per seguir el teu blog. No trobo l'etiqueta de seguir :(, 2.- el que em va dir que història militar no valia per a res va ser el que tu odies tant, el teu profe de l'insti! Ja saps... Ens vegem!

    ResponderEliminar
  3. quan estudio historia, els temes que m'agraden més son els de guerres. Els més interessants. La historia s'ha forjat a base de guerres, quin segle se n'ha lliurat? per be o per mal, les guerres han fet de cada país el que és avui dia (revolució francesa, guerra de la independencia americana...), quin mal hi ha en dedicar-se al seu estudi?

    ResponderEliminar
  4. Totalment d'acord Jordi, però, alguns ignorants de la nostra vida ens critiquen i ens diuen que història militar no serveix per a res, que no té cap utilitat. El problema és que no entenen que la història militar ens dónen moltes respostes sobre l'evolució de les societats, i com bé dius tu, les guerres han forjat tots els països del món. Molts d'aquests ignorants són professors, amb la qual cosa em demostra que no tenen ni gota de sensabilitat professional. Per no dir una altra cosa. Ens vegem company!

    ResponderEliminar
  5. El problema esta en que hem viscut en una època de pau (aqui Espanya), no dic que sigui un problema viure en pau, no em malinterpretis, pero aixo ha fet que les persones mirin la guerra amb uns altres ulls. De fet jo diria que hi ha molta hipocresia, sobre tot als instituts, veus per tot arreu cartells de "pau" i més la meitat d'aquesta gent quan arriva a casa es posa a jugar al Call of Duty (els instituts ens ensenyen a ser pacificistes, segur que molts d'aquests nomes fan els cartells per obligació).

    ResponderEliminar
  6. Totalment d'acord. Per cert, això del pacifisme és curiós que és bastant recent, em refereixo el pacifisme de masses, que aparegué cap al 1968, degut a la guerra vietnam i l'obligació a servir a files. Val a dir, però, que ja trobem precedents a èpoques precedents, com ara Rousseau en el s. XVIII. Pel que fa a la violència podem posar l'exemple d'un llibre que m'ha agradat molt que es diu el camino de la guerra de Zammit que exposa un gran debat: La violència és un aspecte biològic o cultural, referint-se sempre a l'home. En fi, Jordi, si t'interessa debatre et pots fer fan de NEHM, NOva escola d'història militar, en el facebook ( cercador ho trobaràs). Ens vegem company!!

    ResponderEliminar
  7. ok, rebut. En el facebook em dic Jogiim.
    Doncs ja mirare si puc trobar aquest llibre. En quant al debat: crec que la guerra és un aspecte bilologic. Estem dissenyats per defensar el nostre territori i envair-ne un altre en cas de necessitat. Tot i que l'hem culturitzat molt ja que la gent que es veu en la necessitat d'anar a altres països,per la rao que sigui, sol ser gent rica que hi envia a la gent de classes socials més baixes que ells. La diferencia entre la guerra animal i la humana es que els animals nomes lluites quan es necessari i lliuren les seves propies batalles, en canvi les guerres humanes son a vegades per necessitat i d'altres no, a més els humans que lliuren les batalles solen ser gent a qui no li importa la causa. Sempre hi han excepcions.

    ResponderEliminar
  8. Totalment d'acord Jordi! Espero que aquest llibre t'agradi! Pel que fa això de la guerra humana. Has dit que de vegades la gent que lliure les batalles ho fa sense causa. Bé, els soldats del s. XVII o XVIII, soldats del rei, no soldats de nació, lluitaven pel seu rei, i pel seu Déu ( Por el Rey i Por Dios). El rei les lliurava per ampliar els seus dominis, per prestigi personal. Ja un llibre molt bo, que usa aquesta metodologia intersocial, que jo defenso, que es diu El Soldado Desconocido d'el professor d'en Puell de la Villa on parla de l'evolució dels exèrcits espanyols del s. XVIII - XIX- XX, fent algunes referències mínimes a l'edat mitjana i l'edat moderna. Doncs bé, en aquí, no sé en quin paràgraf ni en quin capítol, t'analitza això que deies: Per a quins "ideals" lluita l'oficialitat ( la noblesa) i el rei : I els soldats per a qui lluiten o per a quins ideals? O sigui, què els mou els dos grups socials en l'exèrcit? En definitiva, estem parlant de psicologia de combat!

    ResponderEliminar
  9. jo em referia als mercenaris i que els animals no lluiten per diners ni per prestigi personal. No critco els mercenaris, senzillament volen guanyar-se la vida com tothom, pero no son com els guerrers d'avans, com tu has dit, que lluitaven pel rei i per Déu.
    I el rei no les lliurava, enviava els seus soldats i ja esta. A vegades es presentava al front pero: quants cops has vist a un rei a primera linia de combat?

    ResponderEliminar
  10. De fet, el tema dels mercenaris és un tema apassionant, que tenen els seus orígens ja en els temps reculats. Coneguts perfectaments en l'època antiga, concretament a la Grècia de finals del s. V aC, quan començava a trencar-se la visió de ciutadà - soldat ( exèrcit de mílicies). I, ja mal vistos pels mateixos contemporanis, i com a dada curiosa li passarà al mateix les famoses companyies de mercenaris de la Baixa Edat Mitjana. Inclòs diria que no només mal vistos sinó també odiats: Només cal recordar l'aniquilació dels mercenaris grecs que estaven al servei del rei persa en mans d'Alenxadre el Gran que els veia com uns enemics totals o els d'avui dia, els del Blackwater o Global Executive, que estan a Iraq o Afganistán, i que són criticats per l'opinió pública, perquè diuen que actuen d'una forma irracional, matant sense pietat, perquè no tenen cap ideal, no tenen cap " Convenció de Ginebra". Un tema interessant que s'hauria de parlar més endavant.
    Pel que fa allò que m'has dit, dues coses: 1.- A l'Edat Antiga o Edat Mitjana el rei hi podia assistir a la batalla i inclòs sortir de les files per lluitar al costat dels seus homes, per "insuflar" ànims als seus homes. És el que es diu lideratge heroic, i tenim exemples: Alexandre el Gran, o Pere el Catòlic, mort en la batall de Muret. I no són pas els únics. Aquest aspecte canviarà en l'Edat Moderna, sobretot en el s. XVII, quan el rei assistirà a les batalles, però, les mirarà de lluny. Ell no lluitarà: Suposadament aquest canvi està relacionat en què ell és l'encarnació de l'Estat, ara bé, la cosa no està clara. Un altre tema per parlar llargament, relacionan-t'ho amb la caça o el joc d'escacs, com a símbol de la guerra. 2.- La segona cosa que et volia dir és la igualtat de guerrers i soldats que abans has mencionat. Bé, això també seria un llarg tema per discutir, però, això tindria a veure amb la relació d'un estat potent o d'un estat dèbil. No m'explico. Per exemple, un ciutadà grec del s. V aC, i un ciutadà del segle IX dC seria un guerrer, perquè són ciutadans, i com a tal tenen dret a lluitar, i tenir en les seves mans unes armes que les han adquirit comprant-les. I, com a tals són guerrers, tots ells, per defensar la seva comunitat. En canvi, amb Estats forts, per ex, Imperis, ja no són guerrers, són soldats, els quals reben les armes de l'Estat, i lluiten per defensar l'Estat. No són guerrers, no lluiten per mostrar el seu valor, i la seva virilitat en el camp de batalla, sinó sota la bandera del seu rei, amb una disciplina de cos. Això ho pots llegir-ho en l'última obra d'en Fernando Quesada Sanz, Ultima Ratio Regis. En aquí t'explica l'evolució d'aquest gran i fascinant aspecte! Ens vegem company!! PD: De batalles n’hi havia poques, hi havia més Sitges! Serà el pròxim tema a parlar, aviam quan puc

    ResponderEliminar
  11. El tema dels setges es un altre tema que m'apassiona, doncs és més que una batalla: es un repte molt gros, més enllà de la força física. S'ha d'utilitzar l'ingeni (sobretot l'atacant) per tal de burlar els paranys de l'enemic.
    Puc dir per experiéncia que una posició, per molt pocs defensors que tingui, pot ser inexpugnable si s'usa el cap.

    Aqui va l'experiència: saps quina és la batalla de la cota 776(txetxens vs russos)? doncs amb uns companys d'airsoft la vam recrear (i nosaltres erem els russos), en la historia real els russos van ser derrotats, pero en la recreació vam aconseguir aguantar totes les escomeses txetxenes durant 3 hores (el que va durar la recreació). Vam començar amb 3 posicions: 2 de morter i 1 era la base principal. En menys d'1 hora i mitja ja haviem perdut les 2 posicions de morter i després vam haver de retrasar tot el que vam poder el seu atac directe sobre la base. Hi van arrivar. Però les besties acorralades son les mes perilloses i vam resistir. Dos companys i jo vam anar a donar una volta per evitar que ens ataquessin per la rereguarda (ja acabava de adoptar el rol de sanitari) i vam evitar el seu pas durant la mitja hora que quedava, jo curant els ferits i ells no tocaven a ningu, em tocava a mi tota la feina!! en vaig eliminar un bon grapat.

    Després d'aquest informe de batalla (no se si t'haurà interessat) haig d'acabar, apa, ens veiem!!

    ResponderEliminar
  12. No, no, sí a mi l'airsoft ja m'agrada. De fet, en tant en tant amb uns companys anem a fer alguna partida! Doncs el món dels setges és realment apassionant! Si t'interessa molt el tema, hi ha una gran obra que es diu la Poliorcetica a la edad media, d'en Ruben Saez Abad, que és un dels grans historiadors militars del nostres temps. I només té 33 anys! Doncs bé, anécdotes a part, ell demostra que els setges a l'edat mitjana eren molt més importants que una batalla. Si hem de fer una equivalència posaríem 5:1. Per una batalla, hi havia cinc setges. Realment, a l'època medieval, però, també per l'antiga, per la moderna, i per la contemporània - món actual, els setges tenien un pes extraodinàri. Els exèrcits al llarg del temps ho han entès a la perfecció, o si vols, la seva plana major o Estat Major. Qué farás de guanyar l'enemic al camp obert, si la seva ciutat encara està dempeus, la qual té capacitat econòmica per formar una nova tropa i unes noves defenses. La ciutat és necessària ocupar-la no només per controlar el territori del voltant que depèn d'ella sinó també per destruïr la seva capacitat per formar unes noves defenses. En la ciutat és on hi ha la "seu" del poder polític, econòmic i militar. Realment, si els historiadors militars no veuen això, no entendran les guerres del passat i del present. Per aquesta raó, ara entens per quina raó els marines d'EEUU van ocupar Fallujah, o que els alemanys van voler ocupar la ciutat "simbòlica" d'Stalingrad, o els terços vells van desitjar conquistar la ciutat de Breda. Mira, et posaré un cas personal: Per a l'assignatura de jueus i musulmans a l'època medieval he de fer un treball, i jo - com no - he decidit fer la conquesta valenciana per part de Jaume I el Conqueridor i la seva repoblació. Doncs bé, consultant els treballs de López d'Elum, o de Guichard, inclòs les obres de Saez i d'en Contamine, veus realment el pes important que tenien els setges, i la poca importància de les batalles campals tant a l'època medieval com en les altres èpoques. Per aquesta raó, i ara fent un excursus, em fa agradar tant la nova peli de Robin Hood: Primera escena; Un setge!! En aquí es demostrava realment el valor, l'honor i sobretot la capacitat estratègica del comandant en cap!! Crec que aquesta comentari meu ja fa d'entrada del blog! Ens vegem company!

    ResponderEliminar
  13. cert, i a més: una batalla la pot planejar qualsevol amb dos dits de front, pero organitzar un setge, es molt diferent. Tinc entés que per tenir unes minimes possibilitats d'assaltar un castell amb èxit, la relació atacants-defensors havia de ser de 3-1
    Un exemple podria ser la batalla de Cannae, on Anibal va destrossar 8 (no n'estic segur de si eren 8 o no, pero crec que si) legions romanes, tot i aixi Roma estava en mans romanes i ben aviat van tornar a posar en circulació nous legionaris i nous consuls.
    Aquest tema (historia militar) es el que m'ha fet aficionar-me als jocs d'estrategia militar. El que hem parlat avans es pot veure en el famós Imperivm III (un clàssic) on a les batalles on-line has de assaltar i defensar ciutats i, generalment, no es produeixen batalles a camp obert, a no ser que sigui per un objectiu, com unes ruines o una "aldea".
    Vinga que vagi bé!!

    ResponderEliminar