comentari de Cèsar

L’obra escollida és la de Juli Cèsar, la biografia definitiva, d’Adrian Goldsworthy, el qual ens parla de forma completa de la vida del famós dictador romà. Com a biografia definitiva Goldsworthy ens exposa tots els elements de la seva vessant pública com de la privada, sense obviar cap detall, ja que per ell tots els detalls, fins i tot els anecdòtics, ens ajuden a entendre la vida del famós dictador romà el qual fou un dels grans homes de Roma. Juli Cèsar va néixer en el 100 aC a Roma i morí en la mateixa ciutat en el 44 aC. La seva carrera política es produí en plena crisi de la república, tal com ja posaren de manifest la revolta de Catilina i la progressiva acumulació de poders sobre Pompeu. Casat amb Cornèlia Cinna a setze anys (84 aC), en rebutjar l'ordre de Sul·la de divorciar-se'n fou perseguit i amb prou feines es pogué escapar de les ires del dictador. Va servir en l’exèrcit a l'Àsia (81 aC), i un cop complert al servei, tornà a Roma i tot seguit, tornà a marxar cap a Rodes, on va fer estudis (77-75 aC ). En aquí, participà en la lluita contra els pirates i, en tornar a Roma, aconseguí el càrrec de pontífex (73 aC).

Juli Cèsar començà a guanyar anomenada lluitant al costat de Pompeu, que ja era conegut, a favor dels drets dels tribuns del poble, a Roma (71 aC ). Fou nomenat posteriorment qüestor (70 aC ) i començà les seves maniobres de tempteig de poder alternant els contactes amb nobles i populars. A la mort de Cornèlia (68 aC), Cèsar tornà a casar-se, ara amb Pompeia, néta de Sul·la. En aquest temps es presentava com a partidari de Pompeu, al qual va ajudar per tal que el Senat li atorgués plens poders amb la finalitat de lluitar contra els pirates: Lex Gabina, 67 aC, i alhora contra Mitridates: Lex Manilia, 66 aC. Al mateix temps, Cèsar va fer costat a Lèpid alhora d’aplicar la Lex Plotia. Seguidament, Cèsar va ser anomenat edil en el 65 aC, any en què reconstruí els monuments de Mari i començà els seus contactes politicocomercials amb Cras. Després d’una forta lluita amb altres partidaris, com ara Catul, va ser escollit pontífex màxim en el 63 aC, any en què va ser acusat, sense cap prova concloent, de la famosa conjura de Catilina.

Un any més tard, o sigui, en el 62 aC, fou anomenat pretor, obtenint Hispània com a província, en la qual va tenir uns quans èxits militars, fet que li va comportar grans retribucions econòmiques, per la qual cosa demanà un triomf militar al Senat i alhora va pretendre ser inscrit com a candidat al consolat, però els senadors li refusaren tant el candidatura com el triomf, per pures enveges personals. No obstant això, Cèsar va pactar amb Pompeu i Cras (Primer Triumvirat) i va aconseguí ser cònsol en el 59 aC, per a profit dels interessos militars de Pompeu i de certes maniobres econòmiques de Cras, en relació amb uns contractes dels publicans de l'Àsia. Per un decret del senat i un altre del poble (Lex Vatinia) li foren concedides la Il·líria i les dues Gàl·lies per cinc anys, on va establir-se per tal d’ocupar-la amb l’ajuda de les seves deu legions. En el 58 aC, o sigui, en el primer any de conquesta, començà a escriure la
IniciRem("28836");
Guerra de les Gàl·lies, (De Bello Gallico) on surt representat com un salvador de Roma. Les conquestes i els seus escrits , van fer créixer la fama de Cèsar a Roma, on era vist com un triomfador i un protegit de Pompeu i de Cras (cònsols en el 55 aC), que li renovaren el mandat per cinc anys més.

Ara bé, aquest clímax de fama s’acabà quan va morir la filla de Cèsar, la qual estava casada amb en Pompeu, en el 54 aC i quan alhora va morir Cras en el 53 aC. Aspectes que van violentar la política del moment que van portar a Pompeu, el salvador de la Ciutat Eterna, a ser proclamat dictador per ordres del Senat. Aleshores el Senat, amb l’ajuda de Pompeu, ordenà a Cèsar que tornés a Roma, abans d'acabar el seu mandat. Cèsar no volgué tornar encara a fi de poder optar —només un any més tard— a un nou consolat. En ésser destituït, respongué travessant el Rubicó en el 50 aC, límit de les seves províncies, amb l'exèrcit, que no dissolgué. D’aquesta manera, s'inicià la
IniciRem("31527");

Guerra Civil
FinalRem();

narrada per Cèsar amb pretensions d'imparcialitat (De Bello Civili). Pompeu fugí i Cèsar entrà a Roma, on assegurà el seu poder i aviat perseguí els pompeians a Hispània i els vencé a Ilerda. Tornà després contra Pompeu, al qual va vèncer a Farsàlia, fugint el vençut cap a Egipte. D’aquesta manera, Cèsar va anar a Egipte a buscar-lo, però, va veure que l’havien assassinat. De retorn a Roma, el varen anomenar, durant la seva absència, dictador (49-48 aC), i tot d'una fou nomenat cònsol per cinc anys (47 aC). Seguidament, hagué de lluitar contra una facció republicana refugiada a l'Àfrica, i la vencé a Tapsos (46 aC). Immediatament després es rebel·laren a Hispània els seguidors de Pompeu, als quals Cèsar vencé a Munda (45 aC).

Amb aquests triomfs totals, Cèsar va ser anomenat dictador, ara a perpetuïtat, pel Senat, a principis de l’any 44 aC. D’aquesta manera, Cèsar tingué la llibertat d’emprendre una política dirigida a limitar el poder de l'oligarquia senatorial a través de la publicació de les actes del Senat i a eixamplar-lo fins a 900 membres, incorporant les noves elits de les noves províncies romanes. A part d’aquesta maniobra política, va emprendre altres mesures que li valgueren l’estima total de la plebs, i l’odi dels vells sanadors, com ara la fiscalització de la gestió dels governadors de les províncies i alhora la prohibició dels abusos governamentals, o obligar al Senat a votar lleis agràries que beneficiaven els veterans soldats de Pompeu —camperols— i altres mesures —colonització de Novum Comum— que van afavorir totalment a la plebs de Roma. Lògicament, aquestes mesures van comportar que la plebs de Roma i les noves elits romanes li tinguessin una estima absoluta, però, al mateix temps provocà que els senadors tradicionals de Roma li tinguessin un odi i una enveja terrible. Per aquesta raó, aquests el van assassinar en el 15 de març del 44 aC.

Dit això, hem de dir que l’ esmentada biografia de Juli Cèsar és una biografia definitiva i com a tal respon realment el que proposa Isabel Burdiel en el pròleg de Liberales, Agitadores y Conspiradores : “ [...] Biografías definitivas en las que todo lo que existe documentalmente es pertinente, nada es insignificante, todo está conectado, todo cuenta y todo debe ser contado. La distinción entre anécdota y dato pertinente es una distinción ajena, por definición, a este tipo de aproximación biográfica”. D’aquesta manera, Adrian Goldsworthy, l’autor d’aquesta obra, defugint de les metodologies del s. XIX, i de l’escriptura pròpia de la biografies clàssiques, empra una metodologia més científica i empírica alhora d’escriure la seva biografia, utilitzant tota la documentació que té al seu abast, tant les històriques com les anecdòtiques, ja que creu que tota documentació és important per biografiar qualsevol personatge històric. Així, quan Godlsworthy destaca a Cèsar com a general victoriós en la batalla de Farsalia ens exposa fragments de documents del moment, sobretot de la seva obra, La Guerra Civil, en què es veu de primera mà la visió de la batalla i alhora ens posa un fragment anecdòtic, procedent d’una font secundària, en la qual ens diu que va fer Cèsar després de la batalla de Farsalia. Així, el lector pot visualitzar a partir de dues fonts històriques, completament diferenciades en quan a contingut, l’opinió que es tenia del mateix personatge, o les diferents actuacions de l’ individu biografiat en cada situació.




Seguint les cites de Burdiel vegem que en la primera on es destaca la relació entre individu – societat es pot veure perfectament en el paràgraf següent on es diu:” Sus primeros actos como dictador, al regresar a Roma, estuvieron claramente inspirados en las reivindicaciones de los populares, pero llevados a cabo con cautela y con el propósito de no asustar a los propietarios. No fueron canceladas las deudas, pero fue establecida una medida, por así decirlo, equidistante: Las deudas debían ser pagadas, pero con referencia al valor de los bienes vigentes antes de la guerra: Y con este fin fueron nombrados árbitros que garantizasen y vigilasen la correcta ejecución de las operaciones”. Creiem que en aquest paràgraf es veu perfectament allò que citava Burdiel, ja que com podem veure Juli Cèsar, com a individu, que ocupa el càrrec de dictador, té molta llibertat d’actuació política, ja que estableix com a primera mesura la liquidació de les deutes. Per tant, Cèsar té una clara intervenció en la societat, regulant-la amb una sèrie de lleis, entre les quals destaca aquesta.

En la segona cita de Burdiel on es destaca la intencionalitat dels individus hem seleccionat el fragment en què es diu el següent: “ Una de las maniobras políticas más logradas fue la que le hizo conquistar por sorpresa, en el año 63, el cargo de pontificio máximo. Bajo su instancia, y dando así un nuevo golpe a las innovaciones constitucionales silanas, el pontificado máximo se había convertido en un cargo electivo. El peso de este cargo sacro era grandísimo en la política romana. El escéptico César luchó sin vacilación hasta conseguir aquel rol de garante máximo de la religión del Estado” . Aquest fragment ens mostra realment allò que citava Burdiel: La intencionalitat dels personatges alhora d’aconseguir un càrrec polític o religiós, que l’aconsegueixen mercès al diàleg que estableixen amb els poder, o amb les institucions. En el cas de Cèsar sabem que va aconseguir aquest respectable càrrec mercès a una lluita aferrissada contra els altres candidats i a la compra del seu electorat.

En la tercera cita de Burdiel on es fa referència en la biografia clàssica hem trobat un text que diu:” El padre de Cèsar falleció súbitamente, se desplomó una mañana mientras se estaba calzando los zapatos. Su hijo tenía casi dieciséis años, pero, es probable que, formalmente, ya se hubiera convertida en un hombre y se hubiera desprendido de la toga praetexta y por primera vez en su vida se hubiera afeitado. Ahora llevaría los cabellos cortos como correspondía a un auténtico ciudadano adulto, en vez de algo más largos, estilo que sólo era aceptable al niño romano. Ahora Cèsar era el cabeza de familia, el destino de su familia”. Tal com es pot veure en aquest fragment vegem que l’autor de la biografia, encara que definitiva, ha emprat un llenguatge literari, propi de les biografies clàssiques del s. XIX, per descriure la mort del pare del biografiat, i per assenyalar que Juli Cèsar es convertiria en el nou cap de família, dient que era el destí de la seva família, una frase que recorda molt a l’escriptura historiogràfica del s. XIX.

En la quarta cita de la Burdiel on s’explicita la relació entre la biografia del personatge i la seva trajectòria global - suposant allò del que era evident que tal personatge guanyaria una batalla - hem trobat un fragment molt significatiu que diu el següent: “ Era evidente que Cèsar ganaría la batalla de Bibracte ya que tenia en sus órdenes unos legionarios curtidos y experimentados que aguardaron de forma marcial la embestida caótica de los helvecios, que iban intimidando a sus enemigos con sus trompetas, con sus gritos de batalla y con su feroz apariencia. Cuando los feroces bárbaros estuvieron cerca – probablemente a unos diez metros – los legionarios lanzaron sus pila ( lanzas) y esas pesadas lanzas atravesaron los escudos, con lo cual algunos guerreros bárbaros fueron asesinados o heridos, otros fueron obligados a soltar sus escudos.” Per tant, com podem veure aquest fragment recull molt bé la idea de Burdiel, segons la qual era evident que tal personatge guanyaria una batalla o unes eleccions. En aquest cas, l’autor de la biografia de Cèsar, com historiador que ja sap el “resultat” final, ha usat aquest recurs per descriure la batalla de Bibracte.

En la cinquena cita de Burdiel on destaca la biografia com a representatiu de fets col·lectius només tenim un petita frase on no es fa referència a l’ individu, però, que es fa referència – valgui la redundància - al seu càrrec com a representatiu de fets col·lectiu: “ Fue la dilatación de la dictadura lo que llevó a la crisis. Era el único instrumento que le permitía la libertad de acción, incluso respecto a los suyos”. L’autor de la biografia diu de forma inconscient que la crisi de la República va ser degut a l’aparició de la dictadura de Cèsar, enllaçat causa – efecte aquests dos esdeveniments, quan sabem per altres fonts que la crisi de la República es remunta almenys a finals del .III aC i principis del s. II aC, per unes raons més aviat socials i econòmiques. Per tant, en aquí l’autor de la biografia ha seguit la cita de Burdiel, de biografia, representació de fets col·lectius.

Finalment, en la última cita de Burdiel on se’ns parla de les vides complexes, vegem que Juli Cèsar, com a procònsol ( una identitat política concreta) aconsegueix que el nombrin dictador ( una altra identitat política), demostrant un entrellaç d’identitats. Així: “Plutarco escribe, inexactamente, que César fue nombrado dictador por el Senado. En realidad, el Senado había sido convocado por César a principios de abril del 49 fuera de la ciudad de Roma ( porqué un proconsul no podía convocar el Senado y no podía participar en las sesiones en la ciudad sin deponer el imperium”. Ens mostra clarament com les vida d’un individu pot ser de complexa i com pot tenir en un moment donat diverses identitats,sense recórrer cap dicotomia de causa – efecte.